13 de febrer.
Benvolgut Diari: em dic Tarik i avui he fet quinze anys.
Ja porto un any a Barcelona. He vingut del Marroc. Al principi costava molt adaptar-se, nou idioma, nou lloc, nova gent... però observant-los i esforçant-me he començat a aprendre el seu idioma i a entendre’ls .
Aquest matí, en llevar-me m’he abrigat una mica i, com que plovia, he pensat que avui ens mullaríem. He sortit de l’habitació, i tota la família m’esperava al menjador. L’àvia, la tieta, la meva germana gran, els meus germans, la petita de casa i els meus pares. Tots m’han felicitat i m’han abraçat. Un cop hem esmorzat tots junts, com cada matí, m’han fet el seu regal. Aquest diari. M’ha fet molta il·lusió que tots estiguessin tant contents pel meu aniversari, però m’hagués agradat també tenir l’ordinador, encara que ja sé que és massa car...
Després de la petita celebració a casa hem anat a la mesquita, i he acompanyat a la meva germana petita a l’acadèmia de català. Des de fa un temps hi va, com que és més petita li costa adaptar-se i els meus pares van decidir portar-l’hi els caps de setmana perquè aprengui l’ idioma.
De tornada sense voler he topat amb una noia i la seva mare. M’he disculpat però m’han fet molt mala cara i em miraven amb desconfiança.
Des que he arribat aquí he vist comportaments molt estranys. Els nois de la meva escola tenen moltes coses, roba de marca, consoles, videojocs.... i no semblen gaire contents. M’agradaria tenir totes aquelles coses que desitjo, com els altres nois que veig, però això de moment no pot ser.
El meu aniversari ha estat gairebé perfecte, però com sempre només m’hi ha faltat una cosa: el regal que jo volia.
13 de febrer.
Estimat diari… avui és el meu aniversari .
Sembla mentida, ja he fet quinze anys. Només llevar-me he mirat per la finestra i, la veritat, feia un dia molt gris, els núvols tapaven el cel i als vidres entelats pel fred hi regalimaven gotes d’aigua. En sortir al menjador la meva germana m’ha cridat un : “felicitats Mónica!” ha estat la primera, com gairebé cada any. Cap a les deu he sortit de compres amb ma mare per celebrar-ho. Em va dir que em regalaria roba, a part de l’mp3. A la primera botiga ja m’he emprovat quatre peces, i me n’he quedat dues. Però en sortir un noi gairebé ens fa caure. Semblava marroquí. Ha passat molt arran de ma mare i l’hi ha clavat un cop, però ella ha apartat la bossa perquè, tot i que ell s’ha disculpat, ma mare ha pensat que ell anava amb la intenció de robar. -Sempre fan el mateix!- ha exclamat indignada. Ell ens ha mirat a mi i a ma mare i ha dit alguna cosa semblant a un “perdó”; la veritat és que amb l’accent que tenia no l’he entès gaire.
Bé, després hem fet una festa amb les amigues. Ens ho hem passat d’allò més bé! La Mariona m’ha regalat un collaret de plata molt bonic i la Berta una pel·lícula, la Sara un clauer i una samarreta, però no m’anava gaire bé, és igual. El meu pare m’ha trucat per felicitar-me, però com sempre no hem pogut parlar més de cinc minuts. Normalment el veig cada quinze dies, ell i la meva mare estan separats i el trobo molt a faltar.
Algunes vegades voldria que no s’haguessin separat i que continuéssim essent una família.
El meu aniversari ha estat gairebé perfecte, però com sempre només m’hi ha faltat una cosa: el meu pare.
Núria. Ara ja fa un any...
