Por de dir que sí
i voler-ho negar,
de ser incapaç de dir
tot allò que em fa callar.
Saber que el demà
serà més llarg que ahir
i que el verb esperar
serà més dur de pair.
Intentar entendre
que he fet, que ha passat.
Acceptar que el perdre
és part de la meva realitat.
Enganyar el pensament
amb noves esperances
sabent que, lentament,
es trencaran, esdevenint falses.
Odiar el segon ja passat
i frisar perquè el següent
no sigui ni tan llarg ni pesat.
Que ja vindrà el meu moment.
Perdonar el temps que m’omple la vida ,
i entendre que ell sempre perdura.
Mai es mou ni marxa ni m'oblida,
ell és qui, malauradament, em cura.
Seguir, sense ganes, endavant.
No girar-me però recordar.
Aprendre a somriure plorant,
no rendir-me sense intentar.
Caminar i caure i tornar a caminar.
Somniar i despertar. Esperar i no trobar.
I com sempre, tinc por. Por de perdre-ho tot.
Por de perdre i perdre't en cada mot.
