El temps

Els carrers son blancs i negres i blanc i negre es torna el meu dolor.

Camino, camino sense saber perquè ni a on vaig, camino i la gent, al meu voltant, m’imita. Ja fa massa temps que sento que el temps s’està tornant com jo. O jo com el temps. I em trobo infinites vegades en un ascensor amb algú incòmodament nerviós que em comenta “Quin temps tan boig, eh?” i no responc. Només el miro al sentir el “boig” i penso: “com jo”. I no responc i pitjo el botó.

Fa ja massa que plou i fa sol i que fa calor i després fred. Fa massa que ploro i després ric per tornar a plorar un altre cop. Ja fa massa temps. “Quin temps tan boig, eh?”.

Corro, ara corro amb els ulls vidriosos i també plou. Ja no sé si plou perquè ploro o ploro perquè plou i quan torna el sol aleshores enyoro la pluja i m’he de treure la jaqueta. I sospiro i penso en el desconegut de l’ascensor: “Quin temps tan boig, eh?”.

Però la gent sempre es queixa i al final ja no saps ni perquè, no saps a qui li agrada la pluja i a qui el sol. No saps mai qui prefereix les bufandes als pantalons curts. Però mai ningú ho vol tot. I per això el temps no agrada a ningú, enlloc d’agradar a tothom. És indecís i capritxos i, sovint, egoista. “Quin temps tan boig, eh?” i tenen més raó de la que sembla, les converses d’ascensors. Que tan sovint és etern com efímer, calorós com fred, desitjat com repulsiu. Com jo.

Em desorienta no tenir-te a prop i em fa tornar com el temps i tot perd el color.

Els carrers són blancs i negres i blanc i negre es tornen els teus llavis, em fan tan mal quan són lluny. I embogeixo i penso que el temps m’entén, el temps és boig, com jo.

N.

Hi ha dies

Hi ha dies que em mires i no hi res més al nostre voltant. Dies en que jo, als teus ulls, sóc la noia més bella, la més especial. Sóc única i únicament per tu. Aquells dies que no hi ha res més que amor. Res més que anhel dels nostres cossos i hores perdudes embafant-nos l’un de l’altre.
Dies d’aquells que sé que no necessites res més que jo, em xiuxiueges t’estimo i és un t’estimo tan diferent i íntim que devalua la resta d’amors mediocres del nostre voltant.
Hi ha dies que m’enamoro de cada gest i que jo t’enamoro a tu. Hi ha dies que sé que mataries per mi. Sé que moriries per mi.

Hi ha dies que ho sóc tot per tu. Em sento vida entre els teus braços.

Hi ha dies que et miro i em confesses que has nascut per estimar-me.

Però, malauradament, avui no és un d’aquells dies.


N.

Fixament

No em deixis més mirar-te fixament

dins aquests ulls reservats i nus

que amaguen paraules i desitjos

com una traïdora confessió latent.

Evito, inútilment, la teva mirada

que obsessiona i enreda sentiments novells,

que aclapara el meu sentit comú i m’embafa,

que m’enganya i juga i m’amaga.

M’enganyo i nego el teu esguard

que em recorre pel cos com un calfred,

que m’esgarrapa i que m’atrapa,

que em desperta i desvetlla quan és tard.

No em deixis somniar en els teus ulls

que són dolços i m’il·lusionen i jo em deixo atrapar.

No em deixis enamorar-me de la teva mirada,

que si m’hi perdo no penso tornar.

Si m’hi perdo no podré tornar.

N.

Saps que és?

17.07.2011

Saps quan estàs enamorat i tens la sensació de volar cada vegada que veus aquella persona?

Jo sóc tan amunt que no veig res més que ell.

Saps quina és aquella sensació de papallones a la panxa?

A mi em neguen la vista de tantes que en tinc.

Alguna vegada has perdut la noció del temps?

Els minuts sense ell semblen hores i les hores amb ell s’escolen com minuts.

Sents aquella necessitat, aquell anhel, que et pren el son i fins i tot la gana? Saps què vol dir enamorar-se en cos i anima?

Jo ho sé: és no voler res més que aquella persona. No saber-te si no és a prop. Perdre el cap cada cop que el tens al costat i no acabar mai de recuperar el seny si ell és lluny.

Has sentit aquella sensació de por i precarietat, quan tot et sembla efímer?

Jo estic aterrada: tinc por de perdre la sensació que tinc en aquest moment. Por de no ser capaç de mantenir el que ell sembla sentir per mi. Tinc por de que no surti bé. Por de donar-me i perdre’m en l’intent.

Entens que significa per a mi estimar i estar enamorat?

És viure i ser per aquella persona. Si no és així, no és amor.

I arriba un moment que no entenc com he pogut passar tan de temps sense sentir això. La vida se’m presenta buida i grisa a cada instant sense ell. Amb ell sóc millor i esmeno els errors passats.

És difícil explicar la sensació que és té en el amor i el desamor: necessites mesos, anys o, fins i tot, una vida per desenamorar-te i tan sols un instant, o un bes, per enamorar-te.

N.

Carla

Carla. El seu nom evoca tranquil·litat, felicitat, somriure. Carla. Cinc lletres que són més que una paraula. Una amiga, una germana. CAR-LA. El seus cabells, el seus ulls, la seva veu. Tot esta en aquest nom. CAR n’és el principi, comença amb una petita i dolça sensació que va agafant força, que es consumeix en tres lletres. LA és la seva feminitat, el seu color, la seva olor.

No hi ha res més enllà del seu nom, no es pot veure menys en ell. Carla.

El nom de l’amistat.

N.

I si un dia ja no hi ets, si un dia em perdo, recordaré aquest sentiment. Si un dia s’acaba sabré que avui t’estimava. Que estava enamorada amb un amor boig, un amor adolescent i alhora adult. Un amor més passional del que mai havia sentit, un amor que capgira el món i canvia opinions. Un amor que et posa el vent de cara. Un amor que sorgeix, improvisat. Un amor sincer i fort. Sobretot fort.

Prometo perpetuar aquest amor i intentar que tu també ho vulguis. Prometo estimar-te cada dia una mica més, si puc. Prometo que mai et mentiré i no planificaré els nostres sentiments.

Et juro que mai oblidaré qu

e et vaig estimar co

m ara ho estic fent.

N.

Aquí i ara

Ara que la vida és lenta, silenciosa,

i apareix com una experiència suau,

oblido el passat que pesa com una llosa

i esquivo problemes en allau.

Aquí, on res no em pot esquinçar

ni desfermar la fortalesa

que el cor, humil, va començar

per evitar el dolor i la seva acidesa.

Aquí i ara, és el moment.

Ara m’és més encertat que demà,

i discrepo de qualsevol altre instant

per poder-te, sense rancor, confessar

allò que, a poc a poc, has anat creant.

Aquí que em protegeixo d’arreu:

d’on el món és esquerp i violent

on el superficial ritme dóna peu

a un amor indefinit, impacient.

Aquí i ara, ho tinc tot.

Ara, sense esperar que s’escoli més

aquest temps roí i mesquí.

Ara, que no em rosega pas res

ni recordo que és el patir.

Aquí que és on sento i on creixo

amb allò teu i meu, nostre.

Aquí, on tu ets la vida que construeixo,

tu, el meu terra, murs i sostre.

Aquí i ara, t’estimo.

N.