Els carrers son blancs i negres i blanc i
negre es torna el meu dolor.
Camino, camino sense saber perquè ni a on
vaig, camino i la gent, al meu voltant, m’imita. Ja fa massa temps que sento
que el temps s’està tornant com jo. O jo com el temps. I em trobo infinites
vegades en un ascensor amb algú incòmodament nerviós que em comenta “Quin temps
tan boig, eh?” i no responc. Només el miro al sentir el “boig” i penso: “com jo”.
I no responc i pitjo el botó.
Fa ja massa que plou i fa sol i que fa calor i
després fred. Fa massa que ploro i després ric per tornar a plorar un altre
cop. Ja fa massa temps. “Quin temps tan boig, eh?”.
Corro, ara corro amb els ulls vidriosos i
també plou. Ja no sé si plou perquè ploro o ploro perquè plou i quan torna el
sol aleshores enyoro la pluja i m’he de treure la jaqueta. I sospiro i penso en
el desconegut de l’ascensor: “Quin temps tan boig, eh?”.
Però la gent sempre es queixa i al final ja no
saps ni perquè, no saps a qui li agrada la pluja i a qui el sol. No saps mai
qui prefereix les bufandes als pantalons curts. Però mai ningú ho vol tot. I per
això el temps no agrada a ningú, enlloc d’agradar a tothom. És indecís i
capritxos i, sovint, egoista. “Quin temps tan boig, eh?” i tenen més raó de la
que sembla, les converses d’ascensors. Que tan sovint és etern com efímer,
calorós com fred, desitjat com repulsiu. Com jo.
Em desorienta no tenir-te a prop i em fa
tornar com el temps i tot perd el color.
Els carrers són blancs i negres i blanc i
negre es tornen els teus llavis, em fan tan mal quan són lluny. I embogeixo i
penso que el temps m’entén, el temps és boig, com jo.
N.
