dimecres, 1 d’agost del 2012

Distància


La vida es presenta fràgil rere cada rascada infantil que em faig i el meu jo retrocedeix i em sento anacrònica en una cos massa nou per la vellesa que em carrega. La sensació de dolor s’expandeix amb les paraules com l’oli bullent quan es bessa i em sento igual d’enganxosa, igual de calenta. Els sentiments es barregen i no acaben de mesclar-se. Sóc oli i em desfaig i m’espanto i sento el terror a no avançar i a tornar enrere, ja no sé si camino enrere o endavant m’he desorientat. El terror de perdre el que fa trobar-me dia rere dia. El terror és l’únic mot que m’és familiar i ja no sé si tinc por del que m’espera o de les meves pròpies mans, ja no confio ni en elles. Algun dia em trairan, també,  i tornaré a sentir dolor infantil.
Sóc oli bullent que malfereix el meu voltant. Sóc dolor i terror. I tinc el cos ple de ferides sense cicatritzar, ple de passat que em pesa com una llosa. Estic lligada amb les meves pròpies mans, mentideres, que s’aferren el dolor i al terror com si fossin l’únic que m’impedeix que m’enfonsi.
Em sento anacrònica en una vida tan rapida i amb uns ulls tan lents. Que jo ara sóc oli i no sóc. I la meva vida fuig i em quedo a soles amb el meu dolor i el meu terror perquè sóc incapaç de mantenir tot allò que em manté a mi, paradoxalment, la mort acaba sent més vida que el que sento quan se’n va. I se m’escapa com si mai hagués estat aquí i el dolor i el terror m’abracen i em repeteixen que la vida sense vida és mort. “Ets mort” ressona dins el meu cap. Sóc anacrònica, sóc oli, sóc mort.