I com un dia em vas dir: "allà estaré, sempre", proposo que ho intentem. El "sempre" se'm queda petit entre els teus braços... "Que tontos semblem..." Xiuxiueges entre petons, i, sí, probablement ho som però besa'm altre cop que ningú ens mira, que ningú sap la mida de la nostra felicitat quan estem junts i quan dic ningú és ningú.
Intentem fer-nos feliços i que les promeses no es quedin en això: promeses. Som fets i saliva que marca el nostre camí incert i, sí, molt incert, però ho és menys si ens estimem.
Intentem fer-nos demà sense pensar-hi gaire. Em dius: "pensa en el que som ara" i ho faig, el present és l'únic real quan la teva llengua segura em dibuixa.
Intentem perpetrar els teus t'estimos de capvespre que són els més sincers quan el sol s'enyora. I ens enyora perquè només el vent s’endu les paraules que les nostres mans intenten escriure. Perpetuem l'amor com ho fa un poema: som poesia?
Em dius: "per sempre" i jo hi crec. Em dius "No saps quant t'estimo..." i és probable que no, però segurament me'n puc fer una idea quan em mires amb els teus ulls verds d'anhel. I els meus ulls són marrons i t'estimen com si fossin negres i eterns.
Que sí, com ja et vaig dir, som poesia en un món corrupte i només ens salva el que sentim de ser vides mediocres. Per això quan em xiuxiueges allò que mai ningú entendria i sentiria com jo et dic que ho intentem, que tu i jo serem i res més.