L’anhel cala la nostra roba de color roig i
negre. De passió i de dol. I t’acostes i em beses i les teves mans em recorren
el cos incendiant cada mil·límetre amb les teves carícies. I les flames em
consumeixen en el mateix contacte foll dels nostres llavis amb regust de
matinades doloroses.
Entre besos fervents i les flames del meu cos
vessem el nostre dolor pel terra i ens mulla els peus, els dits. Sovint aquest maleït dolor aconsegueix apagar
les flames que crea el teu contacte cínic. Xops ens enderroquem sense
compassió. Ens mentim sense mirar-nos als ulls. Xops del dolor que vessem
inconscients per l’habitació dels petons trencats.
I quan ens mentim i ens destruïm ens
necessitem altre cop en el incert joc efímer i bipolar i les flames tornen a
cremar dins i fora el meu cos. I cremem les pors i les mentides i els cops que
fan mal. Ens cremem en un sol acte. I ens intoxiquem i ens droguem i així me
n’adono que estem fets l’un per l’altre i que la vida no és més que això, vida.
Així oblidem la mort amenaçadora i sentim eternitat en les nostres mans. Així,
entre flames.
Que el teu tacte va més enllà del que les
meves paraules poden descriure. És quan m’incendies que oblido l’oceà de dolor
que ens empaita constantment. El contacte boig i roig, com la nostra roba. El
dolor pervers i negre, com la nostra roba.
Se’ns fa petit el món per a encabir tants
sentiments incomprensibles, i sabem que, malgrat la immensitat del que ens
sabem, la nostra èpica historia es cremarà en l’anonimat entre flames i
cascades i entre els nostres silencis intermitents.
Però ara, jo, t’espero sota la pluja de les
nostres promeses amb un vestit de flors, perquè quan vinguis, tu, les cullis
per a mi.
