Vida

És naixent que se’m creen dubtes

Que em torturen i persegueixen i ofusquen

I em menen per camins abruptes.

És buscant, molt més enllà, que trobo el saber,

I el busco i el tempto i l’escolto,

Que hom sap que cada fil té el seu teler.

És coneixent més mon passat que entenc el present,

Amb detalls i històries i persones,

Que m’emmirallen en cada lúcid moment.

És somniant que em pregunto la veritat,

Se’m fa cruel i dura i fosca

I tanmateix hom mai no sap que ha passat.

És jugant que entenc la seriositat

Amb petits o adults o grans,

Que la infantesa ja no té edat.

És envellint, més endavant, que copsaré la vida

I escoltaré i entendré i moriré.

Serà demà quan trobi la meva mida.

N.

Melancolia

Destrossada, enderrocada.
Com un pont que s’esllavissa.
Com un matí mort entre boira.
Com un sol que no il·lumina.

Entre ombres, jo m’ofego,
entre eufòria, jo m’exilio,
entre desil·lusions, t’espero,
rere horitzons que sols albiro.

Malsons que em transporten
Més enllà de mars que es fonen;
Dins una albada, lluny de l’albada.
Estels, rere somnis, que es ponen.

Raons que es perden i s’escapen,
Entre bogeria i vertigen,
Entre fracàs i penediment,
Entre por i dolor, dolor punyent.

Inconscient, jo sols accepto,
Que he mort persistint, essent,
Que des dels somnis, jo desperto,
Que cercant instants, perdo el moment.

Enfosquida, perduda.
Com una nit d’estrelles orfe.
Com una cançó que es queda muda.
Com un triomf que no té oda.

Pensaments, que es desfan,
Més llunyans dels vents que ens porten
Dins aquell vespre, el nostre vespre.
Somriures, rere misèries, que es moren.

N.

I seguir...

Por de dir que sí
i voler-ho negar,
de ser incapaç de dir
tot allò que em fa callar.

Saber que el demà
serà més llarg que ahir
i que el verb esperar
serà més dur de pair.

Intentar entendre
que he fet, que ha passat.
Acceptar que el perdre
és part de la meva realitat.

Enganyar el pensament
amb noves esperances
sabent que, lentament,
es trencaran, esdevenint falses.

Odiar el segon ja passat
i frisar perquè el següent
no sigui ni tan llarg ni pesat.
Que ja vindrà el meu moment.

Perdonar el temps que m’omple la vida ,
i entendre que ell sempre perdura.
Mai es mou ni marxa ni m'oblida,
ell és qui, malauradament, em cura.

Seguir, sense ganes, endavant.
No girar-me però recordar.
Aprendre a somriure plorant,
no rendir-me sense intentar.

Caminar i caure i tornar a caminar.
Somniar i despertar. Esperar i no trobar.
I com sempre, tinc por. Por de perdre-ho tot.
Por de perdre i perdre't en cada mot.

13 de febrer

13 de febrer.

Benvolgut Diari: em dic Tarik i avui he fet quinze anys.
Ja porto un any a Barcelona. He vingut del Marroc. Al principi costava molt adaptar-se, nou idioma, nou lloc, nova gent... però observant-los i esforçant-me he començat a aprendre el seu idioma i a entendre’ls .
Aquest matí, en llevar-me m’he abrigat una mica i, com que plovia, he pensat que avui ens mullaríem. He sortit de l’habitació, i tota la família m’esperava al menjador. L’àvia, la tieta, la meva germana gran, els meus germans, la petita de casa i els meus pares. Tots m’han felicitat i m’han abraçat. Un cop hem esmorzat tots junts, com cada matí, m’han fet el seu regal. Aquest diari. M’ha fet molta il·lusió que tots estiguessin tant contents pel meu aniversari, però m’hagués agradat també tenir l’ordinador, encara que ja sé que és massa car...
Després de la petita celebració a casa hem anat a la mesquita, i he acompanyat a la meva germana petita a l’acadèmia de català. Des de fa un temps hi va, com que és més petita li costa adaptar-se i els meus pares van decidir portar-l’hi els caps de setmana perquè aprengui l’ idioma.
De tornada sense voler he topat amb una noia i la seva mare. M’he disculpat però m’han fet molt mala cara i em miraven amb desconfiança.
Des que he arribat aquí he vist comportaments molt estranys. Els nois de la meva escola tenen moltes coses, roba de marca, consoles, videojocs.... i no semblen gaire contents. M’agradaria tenir totes aquelles coses que desitjo, com els altres nois que veig, però això de moment no pot ser.
El meu aniversari ha estat gairebé perfecte, però com sempre només m’hi ha faltat una cosa: el regal que jo volia.

13 de febrer.

Estimat diari… avui és el meu aniversari .
Sembla mentida, ja he fet quinze anys. Només llevar-me he mirat per la finestra i, la veritat, feia un dia molt gris, els núvols tapaven el cel i als vidres entelats pel fred hi regalimaven gotes d’aigua. En sortir al menjador la meva germana m’ha cridat un : “felicitats Mónica!” ha estat la primera, com gairebé cada any. Cap a les deu he sortit de compres amb ma mare per celebrar-ho. Em va dir que em regalaria roba, a part de l’mp3. A la primera botiga ja m’he emprovat quatre peces, i me n’he quedat dues. Però en sortir un noi gairebé ens fa caure. Semblava marroquí. Ha passat molt arran de ma mare i l’hi ha clavat un cop, però ella ha apartat la bossa perquè, tot i que ell s’ha disculpat, ma mare ha pensat que ell anava amb la intenció de robar. -Sempre fan el mateix!- ha exclamat indignada. Ell ens ha mirat a mi i a ma mare i ha dit alguna cosa semblant a un “perdó”; la veritat és que amb l’accent que tenia no l’he entès gaire.
Bé, després hem fet una festa amb les amigues. Ens ho hem passat d’allò més bé! La Mariona m’ha regalat un collaret de plata molt bonic i la Berta una pel·lícula, la Sara un clauer i una samarreta, però no m’anava gaire bé, és igual. El meu pare m’ha trucat per felicitar-me, però com sempre no hem pogut parlar més de cinc minuts. Normalment el veig cada quinze dies, ell i la meva mare estan separats i el trobo molt a faltar.
Algunes vegades voldria que no s’haguessin separat i que continuéssim essent una família.
El meu aniversari ha estat gairebé perfecte, però com sempre només m’hi ha faltat una cosa: el meu pare.



Núria. Ara ja fa un any...

Un poema.

En un dia com avui,
Escric un poema.
Per a tu, perquè ho vull.
Perquè ets el millor tema.

És un poema per la persona
Que m’ha explicat com estimar,
Que em sap regalar l’estona,
Que m’ha ensenyat a jugar.

És un poema per l’home
Que tot ho ha transformat,
Que converteix desgracia en broma,
Que tot m’ho ha entregat.

És un poema per aquell,
Que sempre m’arrenca les estelles,
Que mai deixarà de ser ell,
Que, tot i el dia, veu les estrelles.

És un poema per l’aventurer
Que es marca reptes a cada moment,
Que és un seriós juganer,
Que m’anima a seguir sent.

És un poema per al treballador
Que feineja dia i nit,
Que tot ho passa a millor,
Que ofega qualsevol crit.

És un poema per al model
Que contínuament m’ajuda a seguir,
Que em mostra blau el cel,
Que m’ajuda a vèncer l’ahir.

És un poema per el jove
Que perpètuament dins seu respira,
Tot i el seu aspecte d’home,
Jo el veig cada cop que em mira.

És un poema per a tu,
Que incessantment m’empenys.
És un poema per a tu,
Que inevitablement m’entens.

I en un moment com ara
T’escric una poesia.
Perquè sé que tu, pare,
T’ho mereixes dia rere dia.


Núria:)

Vides alienes

Un ahir, oblidat,
En el record confús
D’ algú, sense veu, callat,
Incapaç de veure res, al ser il·lús.

Un demà, esperat, desitjat,
D’alguna dona, intranquil·la, inquieta,
Patidora i màrtir pel seu estat.
Tement-se que no arribarà a la meta.

Un segon, malgastat,
Per un, sense seny, inconscient
Que al no estar preocupat
Perd la vida a cada moment.

Un dia, fugisser
D’una noia, que creient-se massa petita
per alguna cosa poder fer
es va rendint mica en mica.

Un ara, immediat
D’aquell , que sentint-se incomplet
S’oblida, impotent, de la seva veritat
davant el record que lentament perd.

I tot va succeint, entre vides alienes.
Sense prous motius suficients.
Sense força per aguantar les penes.
Només, capaços d’enyorar el temps.


Núria

amor temps

Amor,
dolç, suau, fort, segur i llarg
Temps,
fred, dur, cruel, dolorós i amarg.

El vostre amor, primer, no creia
que seria per tants anys.
El vostre amor, primer, no veia
que potser patiríeu danys.

Però, amb temps, després ho veu entendre
i us esforçàveu al dia a dia.
I el temps després us va fer comprendre
el que a cadascú més li calia.

Perquè les vostres il·lusions
van ser augmentades,
i les vostres decepcions
superades.

Perquè en els mals moments
no estàveu sols, estàveu junts
I perquè el que no us dèieu amb paraules
us ho dèieu amb els ulls.

Perquè mai
us vareu trobar a faltar,
i es què sempre
éreu allà.

Perquè al principi costava,
i perquè al final cansava.
Però mai heu defallit,
però mai us heu rendit.

Perquè el camí
no ha estat curt, ni fàcil,
però, amb força, el vostre destí
cada dia és més gràcil.

Per tot això, i molt més,
us felicitem.
Per tot això, i molt més,
us admirem.

I es que aquest amor
dolç, suau, fort, segur i llarg
sap vèncer el temps
fred, dur, cruel, dolorós i amarg.


dedicat als meus avis, pels seus 50é aniversari de casament.

.Núria.