Trencar-se

Diuen que quan et trenques per dins ho notes. Sents com t'esquinces al teu cap i al teu cor. 
Sovint aguantes i aguantes i penses: "ara ja no podré més" i pots. Però quan sents el soroll, quan ja t'has trencat finalment, ho saps. I jo mhe trencat i he sentit com se m'esquerdava l'ànima i fa mal. Molt mal. I el pitjor de tot, quan et trenques, és la certesa de que mai ja no tornaràs a ser tu, mai més.

N.

TEMPS

I com un dia em vas dir: "allà estaré, sempre", proposo que ho intentem. El "sempre" se'm queda petit entre els teus braços... "Que tontos semblem..." Xiuxiueges entre petons, i, sí, probablement ho som però besa'm altre cop que ningú ens mira, que ningú sap la mida de la nostra felicitat quan estem junts i quan dic ningú és ningú.
Intentem fer-nos feliços i que les promeses no es quedin en això: promeses. Som fets i saliva que marca el nostre camí incert i, sí, molt incert, però ho és menys si ens estimem.
Intentem fer-nos demà sense pensar-hi gaire. Em dius: "pensa en el que som ara" i ho faig, el present és l'únic real quan la teva llengua segura em dibuixa.
Intentem perpetrar els teus t'estimos de capvespre que són els més sincers quan el sol s'enyora. I ens enyora perquè només el vent s’endu les paraules que les nostres mans intenten escriure. Perpetuem l'amor com ho fa un poema: som poesia?
Em dius: "per sempre" i jo hi crec. Em dius "No saps quant t'estimo..." i és probable que no, però segurament me'n puc fer una idea quan em mires amb els teus ulls verds d'anhel. I els meus ulls són marrons i t'estimen com si fossin negres i eterns.
Que sí, com ja et vaig dir, som poesia en un món corrupte i només ens salva el que sentim de ser vides mediocres. Per això quan em xiuxiueges allò que mai ningú entendria i sentiria com jo et dic que ho intentem, que tu i jo serem i res més.

Distància

La vida es presenta fràgil rere cada rascada infantil que em faig i el meu jo retrocedeix i em sento anacrònica en una cos massa nou per la vellesa que em carrega. La sensació de dolor s’expandeix amb les paraules com l’oli bullent quan es bessa i em sento igual d’enganxosa, igual de calenta. Els sentiments es barregen i no acaben de mesclar-se. Sóc oli i em desfaig i m’espanto i sento el terror a no avançar i a tornar enrere, ja no sé si camino enrere o endavant m’he desorientat. El terror de perdre el que fa trobar-me dia rere dia. El terror és l’únic mot que m’és familiar i ja no sé si tinc por del que m’espera o de les meves pròpies mans, ja no confio ni en elles. Algun dia em trairan, també,  i tornaré a sentir dolor infantil.

Sóc oli bullent que malfereix el meu voltant. Sóc dolor i terror. I tinc el cos ple de ferides sense cicatritzar, ple de passat que em pesa com una llosa. Estic lligada amb les meves pròpies mans, mentideres, que s’aferren el dolor i al terror com si fossin l’únic que m’impedeix que m’enfonsi.

Em sento anacrònica en una vida tan rapida i amb uns ulls tan lents. Que jo ara sóc oli i no sóc. I la meva vida fuig i em quedo a soles amb el meu dolor i el meu terror perquè sóc incapaç de mantenir tot allò que em manté a mi, paradoxalment, la mort acaba sent més vida que el que sento quan se’n va. I se m’escapa com si mai hagués estat aquí i el dolor i el terror m’abracen i em repeteixen que la vida sense vida és mort. “Ets mort” ressona dins el meu cap. Sóc anacrònica, sóc oli, sóc mort.

El gust dels teus llavis quan desvetllen la matinada

és impertinent i callat.

El tacte ardent de la teva llengua quan em ressegueix el cos

És dolç i, alhora, salat.

El silenci dels teus ulls quan escoltem el murmuri dels llençols

És tímid i juganer.

L’anhel dels nostres cossos quan la nit ens embolcalla

És intím i, sempre, sincer.

Flames

L’anhel cala la nostra roba de color roig i negre. De passió i de dol. I t’acostes i em beses i les teves mans em recorren el cos incendiant cada mil·límetre amb les teves carícies. I les flames em consumeixen en el mateix contacte foll dels nostres llavis amb regust de matinades doloroses.

Entre besos fervents i les flames del meu cos vessem el nostre dolor pel terra i ens mulla els peus, els dits.  Sovint aquest maleït dolor aconsegueix apagar les flames que crea el teu contacte cínic. Xops ens enderroquem sense compassió. Ens mentim sense mirar-nos als ulls. Xops del dolor que vessem inconscients per l’habitació dels petons trencats.

I quan ens mentim i ens destruïm ens necessitem altre cop en el incert joc efímer i bipolar i les flames tornen a cremar dins i fora el meu cos. I cremem les pors i les mentides i els cops que fan mal. Ens cremem en un sol acte. I ens intoxiquem i ens droguem i així me n’adono que estem fets l’un per l’altre i que la vida no és més que això, vida. Així oblidem la mort amenaçadora i sentim eternitat en les nostres mans. Així, entre flames.

Que el teu tacte va més enllà del que les meves paraules poden descriure. És quan m’incendies que oblido l’oceà de dolor que ens empaita constantment. El contacte boig i roig, com la nostra roba. El dolor pervers i negre, com la nostra roba.

Se’ns fa petit el món per a encabir tants sentiments incomprensibles, i sabem que, malgrat la immensitat del que ens sabem, la nostra èpica historia es cremarà en l’anonimat entre flames i cascades i entre els nostres silencis intermitents.

Però ara, jo, t’espero sota la pluja de les nostres promeses amb un vestit de flors, perquè quan vinguis, tu, les cullis per a mi.

El temps

Els carrers son blancs i negres i blanc i negre es torna el meu dolor.

Camino, camino sense saber perquè ni a on vaig, camino i la gent, al meu voltant, m’imita. Ja fa massa temps que sento que el temps s’està tornant com jo. O jo com el temps. I em trobo infinites vegades en un ascensor amb algú incòmodament nerviós que em comenta “Quin temps tan boig, eh?” i no responc. Només el miro al sentir el “boig” i penso: “com jo”. I no responc i pitjo el botó.

Fa ja massa que plou i fa sol i que fa calor i després fred. Fa massa que ploro i després ric per tornar a plorar un altre cop. Ja fa massa temps. “Quin temps tan boig, eh?”.

Corro, ara corro amb els ulls vidriosos i també plou. Ja no sé si plou perquè ploro o ploro perquè plou i quan torna el sol aleshores enyoro la pluja i m’he de treure la jaqueta. I sospiro i penso en el desconegut de l’ascensor: “Quin temps tan boig, eh?”.

Però la gent sempre es queixa i al final ja no saps ni perquè, no saps a qui li agrada la pluja i a qui el sol. No saps mai qui prefereix les bufandes als pantalons curts. Però mai ningú ho vol tot. I per això el temps no agrada a ningú, enlloc d’agradar a tothom. És indecís i capritxos i, sovint, egoista. “Quin temps tan boig, eh?” i tenen més raó de la que sembla, les converses d’ascensors. Que tan sovint és etern com efímer, calorós com fred, desitjat com repulsiu. Com jo.

Em desorienta no tenir-te a prop i em fa tornar com el temps i tot perd el color.

Els carrers són blancs i negres i blanc i negre es tornen els teus llavis, em fan tan mal quan són lluny. I embogeixo i penso que el temps m’entén, el temps és boig, com jo.

N.