Destrossada, enderrocada.
Com un pont que s’esllavissa.
Com un matí mort entre boira.
Com un sol que no il·lumina.
Entre ombres, jo m’ofego,
entre eufòria, jo m’exilio,
entre desil·lusions, t’espero,
rere horitzons que sols albiro.
Malsons que em transporten
Més enllà de mars que es fonen;
Dins una albada, lluny de l’albada.
Estels, rere somnis, que es ponen.
Raons que es perden i s’escapen,
Entre bogeria i vertigen,
Entre fracàs i penediment,
Entre por i dolor, dolor punyent.
Inconscient, jo sols accepto,
Que he mort persistint, essent,
Que des dels somnis, jo desperto,
Que cercant instants, perdo el moment.
Enfosquida, perduda.
Com una nit d’estrelles orfe.
Com una cançó que es queda muda.
Com un triomf que no té oda.
Pensaments, que es desfan,
Més llunyans dels vents que ens porten
Dins aquell vespre, el nostre vespre.
Somriures, rere misèries, que es moren.
N.
2 comentaris:
cercant instants.. perdo el moment... estaba mirant blogs i m´he topat amb les teves poesies. es preciosa la de melanconia, i es amb la que ara en aquest moment em sento identificada. potser no deuria llegir ara coses asixi, pero al fi i al cap.. deu ser un estat passatger la melanconia també, com la felicitat o altres estats. res, sols era per comentar que m´ha agradat. mai
gràcies:)
Publica un comentari a l'entrada