I com un dia em vas dir: "allà estaré, sempre", proposo que ho intentem. El "sempre" se'm queda petit entre els teus braços... "Que tontos semblem..." Xiuxiueges entre petons, i, sí, probablement ho som però besa'm altre cop que ningú ens mira, que ningú sap la mida de la nostra felicitat quan estem junts i quan dic ningú és ningú.
Intentem fer-nos feliços i que les promeses no es quedin en això: promeses. Som fets i saliva que marca el nostre camí incert i, sí, molt incert, però ho és menys si ens estimem.
Intentem fer-nos demà sense pensar-hi gaire. Em dius: "pensa en el que som ara" i ho faig, el present és l'únic real quan la teva llengua segura em dibuixa.
Intentem perpetrar els teus t'estimos de capvespre que són els més sincers quan el sol s'enyora. I ens enyora perquè només el vent s’endu les paraules que les nostres mans intenten escriure. Perpetuem l'amor com ho fa un poema: som poesia?
Em dius: "per sempre" i jo hi crec. Em dius "No saps quant t'estimo..." i és probable que no, però segurament me'n puc fer una idea quan em mires amb els teus ulls verds d'anhel. I els meus ulls són marrons i t'estimen com si fossin negres i eterns.
Que sí, com ja et vaig dir, som poesia en un món corrupte i només ens salva el que sentim de ser vides mediocres. Per això quan em xiuxiueges allò que mai ningú entendria i sentiria com jo et dic que ho intentem, que tu i jo serem i res més.

Distància

La vida es presenta fràgil rere cada rascada infantil que em faig i el meu jo retrocedeix i em sento anacrònica en una cos massa nou per la vellesa que em carrega. La sensació de dolor s’expandeix amb les paraules com l’oli bullent quan es bessa i em sento igual d’enganxosa, igual de calenta. Els sentiments es barregen i no acaben de mesclar-se. Sóc oli i em desfaig i m’espanto i sento el terror a no avançar i a tornar enrere, ja no sé si camino enrere o endavant m’he desorientat. El terror de perdre el que fa trobar-me dia rere dia. El terror és l’únic mot que m’és familiar i ja no sé si tinc por del que m’espera o de les meves pròpies mans, ja no confio ni en elles. Algun dia em trairan, també,  i tornaré a sentir dolor infantil.

Sóc oli bullent que malfereix el meu voltant. Sóc dolor i terror. I tinc el cos ple de ferides sense cicatritzar, ple de passat que em pesa com una llosa. Estic lligada amb les meves pròpies mans, mentideres, que s’aferren el dolor i al terror com si fossin l’únic que m’impedeix que m’enfonsi.

Em sento anacrònica en una vida tan rapida i amb uns ulls tan lents. Que jo ara sóc oli i no sóc. I la meva vida fuig i em quedo a soles amb el meu dolor i el meu terror perquè sóc incapaç de mantenir tot allò que em manté a mi, paradoxalment, la mort acaba sent més vida que el que sento quan se’n va. I se m’escapa com si mai hagués estat aquí i el dolor i el terror m’abracen i em repeteixen que la vida sense vida és mort. “Ets mort” ressona dins el meu cap. Sóc anacrònica, sóc oli, sóc mort.