Un feix de llum
T’enlluerna,
Des de ben lluny,
El notes?
T’asseca la suor
Freda pel dolor.
Un feix de llum
T’acarona;
Ràpid, llunyà.
Rere el sol t’espera
Aquell més enllà.
Un feix de llum
D’esperança,
Ara el veus?
Sense la capa de fum
Que fingia confiança.
El feix de llum
T’ha fet veure
Allò que sempre hi era,
I tu, abans, no ho veies?
Ara, ja no mires enrere.
I un feix de llum,
Ara, marxa.
Lluny, en el record,
Només farsa?
Et ressona dins el cor;
Mentre la claror de l’esperança, lentament, dins teu es mor.
2 comentaris:
Núria, m'ha encantat la primera estrofa especialment.
Una abraçada.
Helena.
Ei Núria! La llàstima de que esciguis tant be esque si algu te un mal dia o si algu està deprimit, alegre... es igual sempre tens el poema perfecte esperant, el que et fa sentir-te acompanyat, entés, es com si mai estiguessis sol. Si mai hagués de consolar,ho tinc clar li recomano una de les teves poesies perque no es senti sol en cap moment, ara el que si es una llàstima esque siguis tu qui les ecrigui perque mai podras esperimentra la sorpresa de llegi una poesia per primer cop i sentir-te identificat, i poder plorar amb ella, el que jo sneto al llegir per primer cop les poesies mai ho sabràs.
Publica un comentari a l'entrada