Un poema.

En un dia com avui,
Escric un poema.
Per a tu, perquè ho vull.
Perquè ets el millor tema.

És un poema per la persona
Que m’ha explicat com estimar,
Que em sap regalar l’estona,
Que m’ha ensenyat a jugar.

És un poema per l’home
Que tot ho ha transformat,
Que converteix desgracia en broma,
Que tot m’ho ha entregat.

És un poema per aquell,
Que sempre m’arrenca les estelles,
Que mai deixarà de ser ell,
Que, tot i el dia, veu les estrelles.

És un poema per l’aventurer
Que es marca reptes a cada moment,
Que és un seriós juganer,
Que m’anima a seguir sent.

És un poema per al treballador
Que feineja dia i nit,
Que tot ho passa a millor,
Que ofega qualsevol crit.

És un poema per al model
Que contínuament m’ajuda a seguir,
Que em mostra blau el cel,
Que m’ajuda a vèncer l’ahir.

És un poema per el jove
Que perpètuament dins seu respira,
Tot i el seu aspecte d’home,
Jo el veig cada cop que em mira.

És un poema per a tu,
Que incessantment m’empenys.
És un poema per a tu,
Que inevitablement m’entens.

I en un moment com ara
T’escric una poesia.
Perquè sé que tu, pare,
T’ho mereixes dia rere dia.


Núria:)

Vides alienes

Un ahir, oblidat,
En el record confús
D’ algú, sense veu, callat,
Incapaç de veure res, al ser il·lús.

Un demà, esperat, desitjat,
D’alguna dona, intranquil·la, inquieta,
Patidora i màrtir pel seu estat.
Tement-se que no arribarà a la meta.

Un segon, malgastat,
Per un, sense seny, inconscient
Que al no estar preocupat
Perd la vida a cada moment.

Un dia, fugisser
D’una noia, que creient-se massa petita
per alguna cosa poder fer
es va rendint mica en mica.

Un ara, immediat
D’aquell , que sentint-se incomplet
S’oblida, impotent, de la seva veritat
davant el record que lentament perd.

I tot va succeint, entre vides alienes.
Sense prous motius suficients.
Sense força per aguantar les penes.
Només, capaços d’enyorar el temps.


Núria

amor temps

Amor,
dolç, suau, fort, segur i llarg
Temps,
fred, dur, cruel, dolorós i amarg.

El vostre amor, primer, no creia
que seria per tants anys.
El vostre amor, primer, no veia
que potser patiríeu danys.

Però, amb temps, després ho veu entendre
i us esforçàveu al dia a dia.
I el temps després us va fer comprendre
el que a cadascú més li calia.

Perquè les vostres il·lusions
van ser augmentades,
i les vostres decepcions
superades.

Perquè en els mals moments
no estàveu sols, estàveu junts
I perquè el que no us dèieu amb paraules
us ho dèieu amb els ulls.

Perquè mai
us vareu trobar a faltar,
i es què sempre
éreu allà.

Perquè al principi costava,
i perquè al final cansava.
Però mai heu defallit,
però mai us heu rendit.

Perquè el camí
no ha estat curt, ni fàcil,
però, amb força, el vostre destí
cada dia és més gràcil.

Per tot això, i molt més,
us felicitem.
Per tot això, i molt més,
us admirem.

I es que aquest amor
dolç, suau, fort, segur i llarg
sap vèncer el temps
fred, dur, cruel, dolorós i amarg.


dedicat als meus avis, pels seus 50é aniversari de casament.

.Núria.

t'estimo, t'odio

T’odio, quan et fas insuportable
Quan et transformes en infant
Quan no saps parar un instant.
T’odio, quan en tu res és probable.

T’estimo quan et tornes incansable
Murmurant els mots que fan
omplir el buit, dins meu estant.
T’estimo, i és per a mi inevitable.

T’odio, i entre els plors
Jo em repeteixo
Que tu no estàs fet per mi.

T’estimo, i per sentiments forts
Jo em regeixo.
Estúpidament, et necessito aquí.


.Núria.

un feix de llum

Un feix de llum
T’enlluerna,
Des de ben lluny,
El notes?
T’asseca la suor
Freda pel dolor.

Un feix de llum
T’acarona;
Ràpid, llunyà.
Rere el sol t’espera
Aquell més enllà.

Un feix de llum
D’esperança,
Ara el veus?
Sense la capa de fum
Que fingia confiança.

El feix de llum
T’ha fet veure
Allò que sempre hi era,
I tu, abans, no ho veies?
Ara, ja no mires enrere.

I un feix de llum,
Ara, marxa.
Lluny, en el record,
Només farsa?
Et ressona dins el cor;
Mentre la claror de l’esperança, lentament, dins teu es mor.

perquè felicitat?

Perquè cada matí, al despertar,
Somio el nou dia?
Perquè cada vespre, al vetllar,
Desperto les nits?

I a poc a poc,
Entenc el preu de la vida.
I descobrint el meu lloc,
Entenc el que vol dir l’estima.

Perquè a cada albada,
S’enfosqueix més el dia?
Perquè al estar callada
Dins meu només hi ha crida?

I lentament, a mesura que ho entenc,
escolto el vent, tanco els ulls,
Pinto l’aurora, amb un pensament,
Sense gargots ni fulls.

Perquè al dormir,
Desvetllo entre somnis?
Perquè al sentir l’ahir,
No noto l’ara així?

I mentre escolto el passat
Espero el futur, frisosa
Perquè ja hagi passat
Sense fer-me nosa.

Perquè la felicitat,
Es feta a partir de disgustos?
Perquè la prosperitat
Consisteix en , entre injustícies, ser justos?

I entre preguntes, em responc.
I entre dubtes, creixo.
I entre albades, em ponc.
I entre espectres, neixo.

imaginar

Mai vas venir a buscar-me,
no va complir-se el somni;
mai vas saber mirar-me,
tot va quedar en un somni.

Aquelles nits,
on vaig marxar de la realitat;
aquells matins,
on vaig entendre la veritat.

No van ser mes que il·lusions
mai va arribar aquell príncep
no van ser més que malsons
mai va arribar el meu príncep…

Usant la meva imaginació
per intentar viure;
usava la invenció
per intentar somriure.

i al final, tot va quedar
en un sol... imaginar